dijous, 22 d’octubre de 2009

LA PASSEJADA D'UN DISTRET

Aquí teniu el conte que hem llegit avui a l'hora de Biblioteca: - Mare, me’n vaig a fer una passejada.
- Vés, vés, Joan, però vés amb compte en travessar el carrer.
- Sí mare. Adéu, mare.
- Ets tan distret...
- Sí mare. Adéu, mare.
En Joanet surt content com un gínjol i el primer tros de camí s’hi fixa molt. De tant en tant s’atura i es toca.
- Ja hi sóc tot? Sí- i riu tot sol.
Està tant content de parar esment que es posa a saltar com un pardalet , però després s’encanta mirant els aparadors, els cotxes, els núvols, i vet aquí que comencen els maldecaps.
Un senyor, molt amablement, el renya:
- Però que distret que vas! Veus? Ja has perdut una mà.
- Ui, és veritat! Què en sóc de distret!
Es posa a buscar la mà i en canvi troba una llauna buida.
- És buida de debò? Vejam! I què hi havia, abans que no fos buida? No ho ha estat pas sempre , de buida, tanmateix...
En Joanet s’oblida de buscar la mà, i després s’oblida també de la llauna perquè ha vist un gos coix, i vet aquí que, per atrapar el gos coix abans no tombi la cantonada, ha perdut tot un braç. Però ni se n’adona. I continua corrent.
Un bona dona el crida:
- Joan, Joan, el teu braç!
Però ca, no hi sent!
- Paciència – diu la bona dona-. El duré a la seva mare.
I se’n va anar a casa de la mare d’en Joan.
- Senyora, li porto el braç del seu fillet.
- Oh, que distret! Jo ja no sé ni què fer ni què dir!
- I doncs, la canalla, tots són així.
Al cap d’una estona arriba una altra bona dona.
- Senyora, he trobat un peu. No deu ser pas del seu Joan?
- Oh, i tant, que ho és! El reconec per la sabata foradada. Oh! Quin fill tan badoc que m’ha tocat! Ja no sé què fer ni què dir!
- I doncs, ja se sap, la canalla, tots són així.
Al cap d’una estona arriba una velleta, i després l’aprenent del forn, i després un tramviaire, i al capdavall una mestra jubilada, i tots porten algun trosset d’en Joan: una cama, una orella, el nas.
- Però, com pot ser que un nen sigui tant distret com el meu?
- I doncs, senyora, la canalla, tots són així.
Finalment arriba en Joan saltant sobre una sola cama, sense ni orelles, ni braços, però alegre com sempre, content com un gínjol, i la seva mare branda el cap, recompon el seu fill i li fa un petó.
- No falta pas res, mare? He estat un bon minyó mare?
- Sí, Joan, has estat molt bon minyó.



Extret del llibre Contes per teléfon de l'autor Gianni Rodari

1 comentari:

  1. Aquest conte és molt divertit, quan el va contar la Perfe tots ens vam començar a riure...I la Perfe també.

    ResponSuprimeix